Fa dos mesos vaig tenir el privilegi de formar part d’una expedició extraordinària: tres setmanes a l’Antàrtida amb 124 dones científiques de 22 països, líders, compromeses i activistes d’arreu del món, dins del programa Homeward Bound.
Homeward Bound és una iniciativa global que busca potenciar el lideratge femí en ciència, tecnologia, enginyeria, matemàtiques i medicina (STEMM) per afrontar la crisi climàtica i ambiental. Aquesta expedició no era un simple viatge; era una formació intensiva per aprendre estratègies de lideratge sostenible, crear xarxa i entendre millor els reptes del nostre planeta des d’un dels seus ecosistemes més vulnerables.
Una cosa que em va sorprendre especialment va ser el clima. Durant la nostra expedició, vam viure diversos dies de pluja en lloc de neu. Tot i que era estiu austral, les temperatures eren més altes del que és habitual i alguns dies ni tan sols baixaven dels 0 °C.
Des del 1950, la península Antàrtica s’ha escalfat gairebé 3ºC, més que qualsevol altre lloc de l’hemisferi sud. Aquest augment de temperatura accelera la fusió del gel i ha provocat la ruptura de diverses plataformes de gel. L’Antàrtida conté uns 27 milions de km³ de gel i, si es fongués completament, el nivell del mar pujaria 58 metres. En els darrers anys, la taxa de pèrdua de gel ha estat sense precedents.
Aprendre, debatre i transformar
Durant el viatge, vam combinar expedicions a terra amb sessions de formació, tallers de lideratge i espais de debat sobre ciència, sostenibilitat i justícia climàtica. Vam compartir coneixements des de biologia marina fins a energies renovables, des de polítiques públiques fins a educació ambiental.
El més poderós no va ser només el coneixement científic compartit, sinó la força de fer-ho col·lectivament. En aquest entorn extrem, vam parlar sense filtres sobre la responsabilitat de les institucions, dels governs, de les empreses… però també de la nostra responsabilitat com a societat.
“Quan totes tenim el mateix propòsit, es generen sinergies i projectes que poden formar part del canvi. Érem moltes dones amb experiències diferents, i això fa que les col·laboracions siguin més sòlides.”
Tornar de l’Antàrtida ha estat com tornar d’un altre món. Però el més revelador és adonar-se que aquest “altre món” és, en realitat, el mateix món del qual depenem. Sovint l’oblidem perquè ens queda lluny, però sense casquets polars i glaceres, sense oceans sans, sense biodiversitat, no hi ha futur possible.
El silenci i l’aïllament de l’Antàrtida et connecta amb tu mateixa, però també amb allò que t’envolta. Et convida a parar, observar, respirar. A ser-hi de veritat. Vaig aprendre a estar present en el paisatge, a escoltar, a entendre els ritmes d’un entorn que sembla immòbil però que canvia cada segon.
Però, què vol dir estar present a l’Antàrtida? Per mi, va significar reconnectar amb la natura i amb el planeta, entendre que en formem part, que les nostres decisions tenen conseqüències, i que, encara que sovint ho oblidem, depenem d’ell per viure.
