Entrevistem a Josep Bunyesc, arquitecte i doctor en arquitectura sostenible i economia d’energia.
1- Quin podríem dir que és l’impacte principal que té la construcció/arquitectura en el medi natural?
Les construccions al medi natural, o sigui a tot el planeta, podríem dir que tenen impacte en dos moments o en dos nivells:
- Un, relacionat amb els materials amb què es construeix, moviments de terra i moviments de recursos per crear aquell objecte en aquell lloc. De vegades matèries que es mobilitzen des de molt lluny i l’energia que caldrà per desintegrar o reabsorbir per la natura tots aquells materials.
- Dos, durant l’ús del edifici: l’energia i recursos que utilitzem per tenir en funcionament l’edifici, des de la climatització, l’aigua, electricitat i inclús l’alimentació i els residus de tot això derivat de la nostra activitat en aquets edificis.
En el primer, per mitigar l’impacte ens hem d’emmirallar amb l’arquitectura vernacular del lloc, preindustrial, amb materials locals amb poca transformació i amb materials renovables per la natura com la fusta.
En el segon punt, sobre l’energia que cal per funcionar: hem arribat a construir edificis que generen la seva pròpia energia i fins i tot edificis als que en sobra. És el que anomenem arquitectura o edificis positius, que generen l’energia renovable al lloc bàsicament amb energia solar, podent gestionar la seva pròpia aigua i idealment generant l’aliment per les persones que hi transiten.
2- Quina importància atorgues a la durabilitat dels materials utilitzats en la construcció a la muntanya, especialment en el cas de la fusta com a element constructiu?
Els materials utilitzats han de durar però, al final de la seva vida útil, han de poder ser reabsorbits per la biosfera i desaparèixer, com tot el món orgànic viu. Cal entendre els materials que s’utilitzen, com són i com es treballen. Un poble preindustrial abandonat al cap d’uns anys, no més de 40 anys, és engollit i digerit per la natura. Els materials que hem desenvolupat amb afany de ser eterns (falsa expectativa de la vida i desviada manera d’entendre el nostre pas per aquets món) fan que puguin aguantar intempèries però després es converteixen en un residu difícil de gestionar, com alguns metalls o plàstics. La fusta n’és un exemple. Ben construïda, entenent l’essència del material, pot durar moltes generacions. Nomé cal veure els temples japonesos, que han suportat sismes i altres pertorbacions.
3- Com abordes la selecció de materials per garantir la resistència a les condicions climàtiques i ambientals específiques de la zona muntanyosa, i quins criteris prioritzes en aquesta elecció per assegurar una construcció sostenible i de llarga durada?
La caducitat funcional de les construccions sovint és molt més ràpida que la caducitat de molts dels materials de construcció. A les ciutats es veu, s’enderroquen edificis de menys de 100 anys perquè allí volen fer edificis més alts o més grans o adaptats a les necessitats canviants. Amb la qual cosa és un error buscar edificis eterns quan la funcionalitat pel que estan pensats és canviant i això és més ràpid del que ens pensem. Per tant, no cal fer edificis eterns. Sí que durin una o dues generacions però les següents ja les actualitzaran a les seves necessitats. Però no els hi hem de traspassar a les generacions futures (cosa que ara estem fent) una feinada de desconstruir més gran que la que vam tenir en construir. Això amb alguns materials que utilitzem actualment passa. Com el formigó armat, panells Sandwich de xapa lacada i poliuretà, amiant…. Materials molt duradors però molt difícils de deconstruir i reciclar. Cal prioritzar una bona qualitat de la construcció del lloc i del seu ús més que utilitzar de manera descontrolada i amb poc criteri materials duradors en ells mateixos.
4- Quin és el procés que segueixes en el disseny? ( Des d’escollir els materials, procés de construcció, càlcul de durabilitat amb i sense manteniment…)
Amb el disseny, ens basem amb els dos punts que comentava a l’inici. D’una part que la forma i la implantació del edifici tingui a favor les característiques del lloc, el sol, el vent, les vistes, els fonaments, risc d’allaus, accessibilitat, aigua… Amb aquets punts a favor ja tenim molt de guanyat perquè l’edifici pugui funcionar sol. Si intentem passar l’hivern en un lloc que no li toca el sol, ja no cal continuar pensant en els materials de construcció, segur que no funcionarà bé. I després, un cop coneixem les característiques del lloc, mirem de aprofitar-les. Per exemple col·locarem les finestres on tocarà el sol d’hivern, ens protegirem del vent dominant i potser la forma aerodinàmica permetrà que no s’enfronti violentament amb el vent. És el que vam fer amb la primera ampliació del refugi Colomina. Així ens posem el lloc a favor i aprofitem les seves qualitats. Això seria arquitectura bioclimàtica. I per materialitzar la construcció, prioritzarem materials locals, renovables i de baix impacte ambiental i saludables. Aquí materials com la fusta, la terra o la pedra són bons materials.
5- Veus possible una construcció amb materials propis de la zona i construcció humida al lloc? Podria ser aquesta construcció in situ més sostenible a la llarga i més durable?
És viable construir amb els materials propis de la zona, de fet es l’ideal. Però compte: la pedra és bon material, sí. Però si per unir les pedres utilitzem uns morters sintètics que enganxaran definitivament les pedres entre elles, al moment de la deconstrucció ja no tindrem la pedra del lloc sinó un altre material sintètic, aliè al lloc, que es diu runa. I aquest conglomerant és el que pertorba. La construcció amb pedra seca o amb conglomerant natural, com el fang (que es feia servir antigament) és un bon sistema estructural, però no tèrmic. La pedra és molt conductora i no serveix per mantenir el confort al interior durant l’hivern. La fusta és mes fàcil de unir i entrellaçar a nivell estructural. Podem fer sostres i cobertes com sempre s’ha fet i per tot el món. Per alguna cosa serà. Però ha de ser fusta local i sense tractaments químics perquè si importem fustes foranies i les tractem amb químics, per garantir una durabilitat poruga, estem creant un material aliè i tòxic. Llavors tampoc es una bona opció. Hem de fer l’esforç de conèixer els materials, saber per a què són bons i com es construeix amb ells. També conèixer els oficis tradicionals i el saber fer per treure el millor profit de cada material, igual que de les condicions del lloc sense dopar o alterar aquets materials. Sinó perden el vincle amb el lloc i la seva salut.
6- Quin és el valor de les construccions tradicionals en alta muntanya i quines diferències hi ha amb les construccions actuals?
El valor de les construccions tradicionals és que normalment han sabut aprofitar el millor de la essència de cada material de construcció optimitzat en aquell lloc. Això és un saber evolutiu, acumulat de generacions. És el tresor cultural que ens permet avançar i millorar, que hem d’aprendre abans de fer res mes. I quan fem alguna cosa, en les construccions actuals, hem de partir del que sabien i millorar-ho. Per exemple, el bioclimatisme i orientació dels edificis tradicionals és exemplar. Però nosaltres podem avui afegir-hi materials que ens aïllin del fred i la calor. Tenim, per exemple, vidres de gran format que ens permeten captar el sol i escalfar-nos. Només amb el sol que entra per les finestres. Això els nostres antepassats no ho tenien, i nosaltres sí. Els hem de aprofitar, i fer evolucionar els edificis i la seva imatge icònica, amb conseqüència. Podem avui fer edificis que a l’hivern estiguin a més de 26ºC a l’interior, estant a més de 2.400m d’alçada, com el regfugi Ventosa Calvell o el Colomina. I ho aconseguim només amb el sol que els hi arriba! Si podem fer edificis amb aquest nivell de confort en zones extremes sense energia externa, ho hem de poder fer a tot el món. Aquest és un missatge clar i potent. I no fer-ho és una irresponsabilitat sabent que es pot fer.
7- En el context dels refugis de muntanya, com el Refugi de Goûter, que sovint es troben massificats, com s’aborden els reptes ambientals derivats de la generació de residus, el subministrament de menjar i d’altres productes necessaris per al funcionament?
En un lloc on no pots abastir-te dels recursos necessaris per què les persones desenvolupin activitats no s’haurien de fer aquests edificis. Igual que no fem ciutats sota l’aigua o no calefactem la platja al hivern, hi ha serveis que no es poden donar allí on no es pot. O ser conscient de les limitacions del lloc. Si no hi ha aigua cada persona s’hauria de pujar la seva però tampoc perquè hauria de baixar el residu, i això no ho faran. Tots els creuers són un despropòsit, però comprar aquí pomes de sud d’Amèrica també és un despropòsit. O anar amb cotxe al gimnàs. Estem rodejats de despropòsits i actes que no tenen sentit. Els fem en una societat de borratxera energètica fàcil que ja veiem que comença a fer olor de ressaca quan encara alguns estan comprant beguda per evadir-se. Evadir-se de què?
Hem d’anar aprenent tranquil·lament ara que encara podem a viure sense estar dopats, i fer amb el que tenim a l’abast sense endeudar-nos energèticament ni econòmicament amb els recursos locals i del nostre moment. Si podem fer aquest canvi ara perquè volem, és molt més suau, inclús gustós, que no fer-ho per obligació quan ja no hi hagi cap més altra opció i no tinguem ni el temps ni la preparació per fer-ho.
*Fotografies: Stella Rotger i Josep Bunyesc.
